lectura: de llengües...

Llengües d’Amèrica. IV Fòrum de les Llengües Ameríndies, d’Ariadna Lluís i Vidal-Folch Josep Cru Talaveron (eds.). Publicació bilingüe català / castellà (CAMEC)

per Ferran Civit

El català és una llengua minoritzada, concepte molt diferent de minoritària. Minoritzada vol dir que no està potenciada per cap dels Estats als quals pertany ja que hi ha una llengua forta que promou l’Estat, en el nostre cas serien el francès i el castellà, en detriment de les altres llengües parlades al territori.

Però cal reconèixer que està molt millor que totes les llengües originàries del continent americà. Com a màxim s’hi aproximaria el guaraní, el quítxua i l’aimarà, i tan sols en pocs casos concrets. De fet la situació de les llengües al continent americà és similar a la situació dels pobles que la parlen: minorització total i absoluta. Alguns parlarien fins i tot d’eradicació total, planificada, i conscient.

Des del principi de la conquesta per part de països europeus, la desaparició de llengües ha estat constant a tot la zona des de l’estret de Bering fins a la Terra del Foc. Almenys, de mitjana, una per any... i ja portem més de 500 anys d’ocupació. Fa poc va sortir als mitjans la desaparició de l’última parlant de la llengua eyak, Marie Smith Jones, a la zona d’Alaska. El fet que aquesta solitària lingüística ja no conservés ni el nom propi en la seva llengua mostra clarament que la colonització armada sempre va acompanyada de colonització cultural. O com deia el creador de la primera gramàtica del castellà, Antonio de Nebrija, a cavall de la conquesta: "Siempre la lengua fue compañera del Imperio".

Marie Smith Jones és un nom de procedència anglosaxona i no pas d’origen eyak. Fins i tot havia perdut el dret de dir-se, de definir-se a si mateixa en la seva pròpia cultura i llengua. Davant de casos així, les paraules de Salvador Espriu cada dia esdevenen més necessàries: "Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa".

Als pobles del continent, com bé sempre ha assenyalat Eduardo Galeano, fins i tot els hi han pres la possibilitat de definir-se a si mateixos. Tant el nom del continent (Amèrica) com el gentilici que els identifica (indis) han estat imposats pels conqueridors europeus. Com si aquests haguessin arribat a un lloc a on no hi hagués res prèviament i haguessin tingut la responsabilitat de posar un nom a cada cosa. En els documents jurídics de l’època es deia "Terra nullis", terra buida, per justificar qualsevol acció dels conqueridors. Inclosa la d’imposar la seva llengua i cultures. Al continent americà va passar, però també a altres llocs com a Austràlia o a Nova Zelanda (Aoetearoa en maorí, valgui la pena recordar).

Per això convé repassar (o deconstruir segons Derrida) conceptes com Amèrica Llatina, com si els romans haguessin deixat allí en llegat el castellà, el portuguès o el francès. I com si mai s’hi hagués parlat ni cap de les llengües maies ni el nàuhatl o moltes altres. Amèrica Llatina és un concepte per repensar de la mateixa manera que el de la Francophonie o la Commonwealth. Aquestes llengües colonials no van arribar amb un lliri a la mà.

Com a mínim van tenir tots els elements a favor per imposar-se (els poders polític, religiós, social i econòmic) o com a màxim van tenir aquests i la força de les armes. Les llengües i les cultures són com els éssers vius. Neixen, evolucionen i moren. Ara bé, una cosa és seguir l’evolució i l’altra és forçar l’extinció. La diversitat cultural, així com la biodiversitat s’han de conservar per igual.
 
Aquest llibre repassa per sobre les més de 600 llengües malanomenades indígenes i la seva situació actual a partir de l’opinió de 20 experts, que van exposar les seves conclusions dins el IV Fòrum de les Llengües Ameríndies. A més aquesta obra inaugura la col·lecció editorial de Casa Amèrica Catalunya amb el nom de 13.744, que és la màxima distància existent entre casa nostra i el continent.