lectures

lectura: ciencia ficción guanaca...

"El sueño de Mariana", de Jorge Galán (F&G Editores)

por Jasmine Campos

Una ciudad del futuro, dividida en dos grandes estratos sociales: el de aquellos que gracias a la tecnología viven acomodadamente en los hexágonos y el de los rezagados sociales que viven en los círculos. Ese es el escenario en donde se desarrolla la nueva novela del joven escritor salvadoreño Jorge Galán: El Sueño de Mariana. 

En términos generales, la historia está bien contada, pues Galán demuestra el dominio de la palabra, del oficio, de lo bien cuidado, y aunque separa muy bien los distintos géneros que cultiva –poesía, narrativa y dramaturgia–, hay en el texto ciertos visos poéticos que enriquecen las imágenes.

Quiero insistir en que el libro es muy distinto a otras cosas publicadas por Galán. Pienso por ejemplo en el cuento lleno de magia que ganó el concurso Charles Perrault o en el doloroso poemario La Habitación, su más reciente publicación poética. Ahora aparece este nuevo texto, con una temática ¡tan distinta!

El autor nos lleva a la ciencia ficción, un género poco explotado en el ámbito de la narrativa salvadoreña, tal y como lo señalaba Carlos Cañas Dinarte durante la presentación de la novela que el Foro de Escritores organizó en la Feria Internacional del Libro. Durante la ocasión, se habló de ciertas reminiscencias en el texto a figuras de los grandes maestros de la ciencia ficción. Yo paso de comparar, porque prefiero redescubrir al autor a través de esta faceta y de lo que quiere contarnos.  

El texto nos describe una ciudad, pero sobre todo a una sociedad con sus valores y anhelos. La tecnología resuelve muchas de las necesidades humanas, como por ejemplo a través de la creación de “clones a la medida”, que pueden mandarse a fabricar solamente para tener luego el gusto de verse morir a uno mismo o para cumplir el sueño de tener al lado a la “persona ideal”. Hay máquinas que lo simplifican todo: pueden programar un sueño durante el tiempo y con la temática que se desee o pueden fabricar poemas.

Pero al lado de toda esa maravilla futurística, está también el conflicto humano: por un lado el vacío que no llena ni la tecnología ni la abundancia, por el otro las eternas aspiraciones o los sueños que empujan la vida. Aunque haya dos lunas, lugares distintos y todo se modernice, el texto de Galán nos hace pensar en esa esencia humana que no cambia y que ha llevado al hombre a transformar y transformarse a lo largo de todos los tiempos.

Esta vez no hay magos, ni protagonistas de larga y ensortijada cabellera, pero persiste en el texto algo que puede ser ya una característica en Galán: el drama humano.

Podría equivocarme o podría acertar. Si se lo digo al autor seguramente me miraría como siempre lo hace, con cara de “no había pensado en eso”... Lo que sí me gustaría es que cada quien saque sus propias conclusiones de este texto que merece ser leído y discutido.

lectura: de llengües...

Llengües d’Amèrica. IV Fòrum de les Llengües Ameríndies, d’Ariadna Lluís i Vidal-Folch Josep Cru Talaveron (eds.). Publicació bilingüe català / castellà (CAMEC)

per Ferran Civit

El català és una llengua minoritzada, concepte molt diferent de minoritària. Minoritzada vol dir que no està potenciada per cap dels Estats als quals pertany ja que hi ha una llengua forta que promou l’Estat, en el nostre cas serien el francès i el castellà, en detriment de les altres llengües parlades al territori.

Però cal reconèixer que està molt millor que totes les llengües originàries del continent americà. Com a màxim s’hi aproximaria el guaraní, el quítxua i l’aimarà, i tan sols en pocs casos concrets. De fet la situació de les llengües al continent americà és similar a la situació dels pobles que la parlen: minorització total i absoluta. Alguns parlarien fins i tot d’eradicació total, planificada, i conscient.

Des del principi de la conquesta per part de països europeus, la desaparició de llengües ha estat constant a tot la zona des de l’estret de Bering fins a la Terra del Foc. Almenys, de mitjana, una per any... i ja portem més de 500 anys d’ocupació. Fa poc va sortir als mitjans la desaparició de l’última parlant de la llengua eyak, Marie Smith Jones, a la zona d’Alaska. El fet que aquesta solitària lingüística ja no conservés ni el nom propi en la seva llengua mostra clarament que la colonització armada sempre va acompanyada de colonització cultural. O com deia el creador de la primera gramàtica del castellà, Antonio de Nebrija, a cavall de la conquesta: "Siempre la lengua fue compañera del Imperio".

Marie Smith Jones és un nom de procedència anglosaxona i no pas d’origen eyak. Fins i tot havia perdut el dret de dir-se, de definir-se a si mateixa en la seva pròpia cultura i llengua. Davant de casos així, les paraules de Salvador Espriu cada dia esdevenen més necessàries: "Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa".

Als pobles del continent, com bé sempre ha assenyalat Eduardo Galeano, fins i tot els hi han pres la possibilitat de definir-se a si mateixos. Tant el nom del continent (Amèrica) com el gentilici que els identifica (indis) han estat imposats pels conqueridors europeus. Com si aquests haguessin arribat a un lloc a on no hi hagués res prèviament i haguessin tingut la responsabilitat de posar un nom a cada cosa. En els documents jurídics de l’època es deia "Terra nullis", terra buida, per justificar qualsevol acció dels conqueridors. Inclosa la d’imposar la seva llengua i cultures. Al continent americà va passar, però també a altres llocs com a Austràlia o a Nova Zelanda (Aoetearoa en maorí, valgui la pena recordar).

Per això convé repassar (o deconstruir segons Derrida) conceptes com Amèrica Llatina, com si els romans haguessin deixat allí en llegat el castellà, el portuguès o el francès. I com si mai s’hi hagués parlat ni cap de les llengües maies ni el nàuhatl o moltes altres. Amèrica Llatina és un concepte per repensar de la mateixa manera que el de la Francophonie o la Commonwealth. Aquestes llengües colonials no van arribar amb un lliri a la mà.

Com a mínim van tenir tots els elements a favor per imposar-se (els poders polític, religiós, social i econòmic) o com a màxim van tenir aquests i la força de les armes. Les llengües i les cultures són com els éssers vius. Neixen, evolucionen i moren. Ara bé, una cosa és seguir l’evolució i l’altra és forçar l’extinció. La diversitat cultural, així com la biodiversitat s’han de conservar per igual.
 
Aquest llibre repassa per sobre les més de 600 llengües malanomenades indígenes i la seva situació actual a partir de l’opinió de 20 experts, que van exposar les seves conclusions dins el IV Fòrum de les Llengües Ameríndies. A més aquesta obra inaugura la col·lecció editorial de Casa Amèrica Catalunya amb el nom de 13.744, que és la màxima distància existent entre casa nostra i el continent.

lectura: realitat centreamericana...

"Rebel·lions, bananes i volcans. Política i societat a l’Amèrica Central", de Salvador Martí i Puig (Eumo Editorial - UdG)

per Ferran Civit i Martí  

El títol és enganyós. Tot i l’aproximació a tots els països de l’istme, el llibre se centra bàsicament en Nicaragua que, juntament amb El Salvador, és un dels països amb la història més sacsejada dels darrers 30 anys.

Nicaragua és el vector on s’articula tot el llibre a partir d’una anàlisi profunda, però això no significa que l’aproximació als altres països sigui superficial. Les anàlisis són acurades i estan contrastades. En el cas que ens interessa és curiós veure que la història de tots els països, amb comptades excepcions, acaba parant en el tòpic de la república bananera mal que ens pesi. I, com no, tot emmarcat en un paisatge tropical sempre sota l’amenaça dels volcans, terratrèmols i huracans.

El baix dèficit democràtic, les desigualtats socials, les bajanades mediambentals, la violència ja estructural, la malastrugança geològica i climàtica (a vegades sembla que la Terra la tingui jurada a Amèrica Central) i altres situacions no acompanyen el progrés d’aquests països. Ara bé, l’empenta i el constant treball de les seves gents fan possible superar el dia a dia i poder aspirar a alguna cosa millor. Ja sigui a l’istme o fora d’ell.

Llegeix l'entrevista d'ACCES a Salvador Martí i Puig.

lectura: maras i violència juvenil...

"Maras i violència juvenil urbana a l’Amèrica Central", de Frédéric Faux (Pagès Editors), amb pròleg de Carles Feixas

per Ferran Civit i Martí

Trets als carrers, pàgines i més pàgines de successos (superant fins i tot les de política i esports), tants morts per armes com pel trànsit durant las Fiestas Agostinas, gent amb un maxet o una pistola al bus amb tota tranquil·litat, guàrdies jurats que semblen membres d’una unitat especial de l’exèrcit, casos reals viscuts pels amics del país... Aquesta imatge és la que colpeix més al nouvingut a El Salvador, un dels països més castigats per la violència. Aclapara tant la primera vegada, que arribes a pensar que el millor souvenir del país no són les figures policromades de La Palma (dissenyades en origen per un català de Sarral, Llort), sinó un revòlver o un ganivet.

En pic furgues i coneixes el país, entens que la violència no és la normalitat, sinó un flagell amb el que ha de conviure com pot la gran majoria de gent. Faux ens mostra la complexitat de les maras i ens la presenta com el pitjor regal enverinat que podia haver deixat la guerra civil. D’una societat violentada només en pot sortir violència.

Famílies desestructurades, fàcil accés a les armes, grups paramilitars, estancament social i econòmic, exèrcit, polítics i policíes corruptes, i societat civil poc articulada, són alguns dels factors que es combinen fatalment per provocar uns índexs de criminalitat esfereïdors. Pel que fa a delinqüència, amb xifres donades per Faux, ens trobem un resultat vint vegades superior, d'El Salvador respecte els Països Catalans. I, també com mostra Faux, la solució no ve de la mà dura, sinó posant fi a tots els desequilibris existents a les societats d’origen. En una situació de democràcia real —tant social,  educativa, econòmica i política—, s’anorrearà finalment la violència i quedarà arraconada les hemeroteques. Aquests països s’ho mereixen.